domingo, mayo 22, 2011

"¿Es posible que hoy en día la gente tenga menos mundo interior que antes?
Ahora uno tiene una idea y enseguida la publica y la propaga en facebook, twitter, o encuentra el interlocutor -adecuado más o menos, no viene de ahí- al que confesarle ese pensamiento harto urgente.
Antes, en cambio, se tardaba mucho más en comunicar lo pensado. El proceso, desde que la idea nos cruzaba la cabeza hasta que la explicábamos, requería n número mucho mayor de decisiones. O porque el proceso requería más decisiones, o porque al disponer de más tiempo -o, mejor dicho, al no poder disponer de menos tiempo-, conferíamos al proceso una serie de pasos: pensar, pensarlo bien, cómo decirlo, a quién decírselo, cómo decírselo a ese alguien... ¡oh!, ya se acabó el trayecto de autobús.
Y las impresiones -"qué bonito parque", "cómo ha cambiado el tiempo", más generalmente conocidas hoy en día como tweets- desaparecían, desvanecidas porque su momento pasaba sin un renglón de equis caracteres a mano en el que imprimirlas.

Bueno, quizá hemos ganado en espontaneidad, pero creo que hemos perdido en memoria también.
¿Cómo, si no, podemos procesar la cantidad ingente de información que nos rodea? Yo tengo un método: uso twitter más como scroll de titulares que otra cosa, en el iphone. Cuando encuentro un titular que me puede interesar, me envío el tweet por email. Cuando estoy sentada ante el portátil, más prestada a leer sentada ante el portátil, consulto mi propio bombardeo en mi correo. Entonces leo. Y leo un montón de artículos interesantes. Pero si al cabo del día me hacéis nombrarlos todos, fracasaré estrepitosamente."

Enlace relacionado de El País.

3 comentarios:

Elena dijo...

ostres
molt bona aquesta.
Jo per no perdre la teva informació m'havia fet seguidora del teu bloc crec. I em pensava que m'avisarien quan publiquessis algo, però no he rebut res. Quin desastre de tanta comunicació!

Marinetis dijo...

Segur que has escoltat la cançó del bagul de los recuerdos en què se'ns diu que "cualquier tiempo pasado nos parece mejor".

He de dir que no acabo d'estar del tot d'acord amb aquesta entrada. Res, prou eufemismes: que no hi estic d'acord!

En primer lloc, perquè no has explicitat l'espai temporal al que fas referència quan dius "antes". Què vol dir antes? Vol dir al neolític? Vol pels volts de la revolució russa? Vol dir quan miràvem Bola de Drac a les 14h del migdia? Quin antes d'aquests és, exactament?

Val, d'acord, estic fent una mica de demagògia, perquè està clar que vols dir antes d'utilitzar xarxes socials i tal. Però aviam, realment són les xarxes socials les culpables d'aquesta manca de reflexió? Vols dir que fins i tot els mètodes de comunicació d'antes no col·laboraven també en eliminar les reflexions de les nostres vides?

Al cap i a la fi, la tele fa molt temps que hi és i hi ha una de merda espectacular on la reflexió és nul·la. Tu mateixa ens ho explicaves en el teu meravellós post titulat "Odio Antena3" (sí, t'ho estic dient de memòria, sóc així de friki).

Estic d'acord en què l'ús de la informàtica, i, concretament, de l'internet, està provocant una greu necessitat a la immediatesa. Cosa que és causa, en opinió meva, de qüestions bastant greus com la manca de cultura de l'esforç, de paciència...taltal.

Però bé, aquesta recerca per la immediatesa ja començava fa molt de temps, quan el senyor Graham Bell (s'escriu així?) ens posava un telèfon a les mans. I això va passar molt antes que aparegués el senyor féisbuc.

Jo crec, en definitiva, que la qüestió no és què fas servir, sinó com ho fas servir. Jo, personalment, sóc partidària que tothom utilitzi aquestes tecnologies, i que ho faci amb responsabilitat. El facebook i el twitter són una eina revolucionària potentíssima. I poc es podrien creure els habitants de l'edat mitjana, pels quals estaven vetades les biblioteques si no és que et feies monjo o coses d'aquestes, que avui existiria una tal wikipèdia. Sí, sí, una enciclopèdia que és a l'abast de tothom i amb ànim de fer arribar el coneixement a totes les persones sense distincions (flipa, no?).

Peeeerò, coses bones de l'article: he descobert que et mous pel twitter. T'hi he buscat i t'hi he trobat. I ara les dues podrem sumar una seguidora més i fer veure que tenim molts amics i que som tope populars, encara que no sigui així.

Qu!quex dijo...

de donde eres lira?