lunes, septiembre 29, 2008
25.09.2008
Quizá va bien hacer recuentos de vez en cuando. ¿Qué es lo que más valoro de la vida, lo que más me llena? Las personas a las que quiero y las cosas que hacen que me sienta una persona más llena, más sabia y más humana. Todo lo demás es complementario. ¿Y qué he aprendido? He aprendido que todo depende de cómo uno quiera ver las cosas, de la actitud que tome ante las cosas. He aprendido que si uno está contento será capaz de sentirse satisfecho, porque aquello que nos hace felices es ni más ni menos que sentirnos orgullosos de nosotros mismos. He aprendido que hay cosas que importan y hay cosas que no importan en absoluto, que siempre vale la pena defender las cosas que importan y que nunca nada es en balde. He aprendido que absolutamente nada del sistema en el que vivo, en cómo está montado, tiene un verdadero sentido, porque he visto que lo que nos hace felices, lo que me une a las personas que me rodean, nada tiene que ver con eso. He aprendido, por tanto, que nunca es ganar o perder, sólo jugar, porque cuando me muera será como si nunca hubiese existido, con lo que cualquier cosa que haga no tendrá repercusión ni consecuencia, más que para mí, mientras esté viva.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
6 comentarios:
Perdona que encara que aquest sigui un text màximament reflexiu-intern-d'aniversari (tenint en compte el títol), jo en faci una cutrevaloració personal.
Tot anava molt bé mentre anava llegint, passava una línia rere l'altra i pensava "sí, és veritat, té raó, se, se" fins que he arribat a la conclusió final.
Ho sento. I'm sorry krispetes, però la meva vessant més idealista t'ha de dir que no hi estic d'acord. Jo crec que hi ha coses (moltes, moltíssimes coses) que poden portar un grapat enorme de conseqüències, ja siguin presents o futures. Crec que tenim la capacitat d'actuar de tal manera que poguem canviar la societat que ens envolta, el món, el sistema...
Potser sembla que no perquè els granets de sorra són petits i fer créixer la muntanya no és cosa de dos dies. Però a la llarga, la nostra petjada pot perdurar fins i tot fins després de la nostra mort.
Jo ho veig d'aquesta manera, i si realment no és així, espavila a dir-m'ho perquè em canviaré de carrera.
No sé si m'he fet entendre, espero que més o menys s'hagi captat el tema.
Apa doncs, mos veiem!
etis.
I tant que som capaços de deixar emprenta, i a més de moltíssimes maneres diferents, i més inclús del que nosaltres mateixos pensem. Podem deixar emprenta en les persones que ens envolten, les coneguem o fins i tot encara que no les coneguem. Podem deixar la nostra emprenta en allò que ens envolta, el món on vivim, els paisatges, els edificis...
Podem deixar emprenta en la història, clar que sí!
Però saps aquelles petites coses que deixem de fer perquè pensem "bah, no val la pena" o pensem "segur que serà ridícul" o pensem "és que serà pitjor o em sortirà malament"... doncs són aquestes les coses que no s'han de deixar de fer, simplement perquè el motiu no pesa prou com per deixar de fer-les. Vergonya? inseguretat? Aquestes no són coses per les que valgui la pena lluitar. Sempre serà millor tirar endavant que quedar-se quiet. Perquè no passa res.
Cert és. Sovint no fem alguna cosa perquè ens fa vergonya i després ens n'arrepentim tota la vida. I quina gran frutració, després!
La marinetis es la noia dels contes?
És.
Sóc :)
Publicar un comentario